Quadresia i jo

Tota la vida he sentit la necessitat de parlar del Temps, he buscat la manera d'entendre'l entre les línies dels meus versos. Com l'Horaci, el poeta viu l'instant, el Carpe Diem, que fa tants segles ens van explicar els grans lírics; però alhora li cal formar part de l'altre Temps, l'Etern. Aquell que Góngora y Quevedo van entendre des de l'ànima d'home barroc, aquell que romania en la pols, les cendres, el no res. Un instant que perpetuï i guardi l'essència de l'Ésser, de la Bellesa, de la Paraula, de l'Amor amb majúscules.

Aquestes lletres no cerquen ambicions massa formalistes, s'arrelen a la paraula neta, a la claredat, de vegades enganxada al mot col.loquial i centren en la metàfora, en el símbol, l'eix vertebrador de la seva raó de ser. Metàfora plàstica que roman enfortida pel traç del pinzell.

Els fonaments d'aquesta simbologia rauen, la majoria de vegades en materials orgànics o en elements naturals:

L'aigua com a font de renovació, la mar que reconforta, el temps que flueix, la terra tosca que recorda les arrels, representades en els arbres: que ens porten al passat, a la infància, a tot allò que som perquè vam ser, a tot allò que hem de seguir sent per tirar endavant com a individu i com a poble.

Les pedres que mostren la duresa, la fortesa, que són alhora eternitat i que permeten al poeta confrontar la perpetuïtat i l'efímer. És la rosa que es marceix i les flors que duen llavors que són inici de vida. És la papallona efímera que és temps finit, bellesa suprema que hem d'observar en un ínfim instant, atrapar-lo abans que desaparegui.

El trencadís, que conté la idea de fragilitat, de l'Ésser, de la Vida. Aquesta vida que es presenta com a mosaic on tot encaixa, que es trenca i torna a reconstruir-se com un trencaclosques. De nou, la presència heraclitiana de la Unitat.

La natura com a immensitat, el macrocosmos enfront al microcosmos: la petitesa, i també, la humilitat que li cal a l'home per prendre consciència dels seus actes, per aprendre el camí que s'ha d'anar seguint sense fer massa soroll, des de l'anonimat, que, paradoxalment, serà anonimat significatiu.

En el fons, cerco la força de la paradoxa, de l'antítesi que tantes respostes conté. I així, em proposo dir el silenci mentre callo mots, prenent consciència que no s'entenen l'un sense l'altre, per la qualcosa invento siraules i palencis en un acte de renovació lingüística que voldria recordar el concepte epifànic que ja va definir James Joyce a l'inici del segle XX.

R. Arrazola

rosa